01 jul. Les posicions defensives de Quinto (Saragossa)
El municipi de Quinto va tenir un paper molt important durant la Guerra Civil (1936-1939) per la seva situació estratègica, tan pròxim a Saragossa, duent-se a terme durs combats durant el conflicte i sent especialment cruels els protagonitzats a finals d’agost de 1937.
Amb l’inici de la guerra el 18 de juliol de 1936, Aragó es va trobar de la mateixa manera que la resta del territori peninsular, totalment dividit, amb l’excepció que la revolta si que va triomfar en les tres capitals de província, Osca, Saragossa i Terol, quedant per tant aquestes en mans dels revoltats. D’altra banda, Catalunya es va mantenir fidel a la causa republicana i ràpidament va sorgir la idea de conquerir Saragossa, una ciutat amb una important presència obrera i que per la seva situació estratègica, hauria de servir per enllaçar amb el Nord peninsular o amb Madrid, territoris on tampoc havia triomfat la revolta. Amb aquest objectiu, el 21 de juliol, el mateix president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, va crear el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, organitzant des d’aquí les diferents Columnes de Milícies compostes per voluntaris de diversa índole, on destacaven sobretot treballadors i estudiants, per tractar de conquerir per la República aquells territoris on si que hi havia triomfat la revolta militar. D’aquesta manera, a finals de juliol sortirien les primeres columnes en direcció a Aragó, on es va establir un front que va dividir la regió en els dos bàndols enfrontats. Precisament, l’avanç de les columnes es va veure frenat a les portes d’Osca així com en diferents zones d’Aragó com van ser Almudévar, Leciñena, Quinto, Belchite o Terol, delimitant així un front de més de 600 km des de la frontera pirinenca fins al sud de la província de Terol i que amb prou feines va tenir variació en molts mesos.
Fins a les proximitats de Quinto van arribar els anarquistes de la CNT de l’anomenada Columna Ortiz, sortits de Barcelona en tren el 24 de juliol de 1936 i composta per uns 800 confederals; el mateix dia que també havia sortit una altra columna anarquista més important, l’anomenada Columna Durruti, composta aquesta per uns 2.500 milicians amb l’objectiu primordial d’entrar a Saragossa. Després que les dues columnes participessin en la presa de Casp juntament amb altres forces, la Columna Durruti va avançar pel nord del riu Ebre arribant a prendre els pobles de Gelsa, Pina d’Ebre i Osera d’Ebre, establint la seva caserna general a Bujaraloz. D’altra banda, la Columna Ortiz, també coneguda amb el nom “Sud-Ebre” va avançar pel sud del riu, ocupant Alcanyís i dividint-se en el seu avanç. Així per exemple, una part de la columna va quedar situada a la línia Híjar-Escatrón, mentre que l’altra es va dirigir a Belchite després d’ocupar Sástago, la Zaida i Azaila, establint el front davant les poblacions de Quinto i Belchite. Aquestes dues localitats tancarien l’accés directe a Saragossa, succeint-des de llavors nombrosos combats.
D’altra banda, el municipi de Quinto ja va adquirir un paper important en els primers dies de conflicte. Amb l’inici de la revolta, partidaris d’ambdós bàndols es van mobilitzar ràpidament arribant a produir-se els primers enfrontaments encara que jugaria un paper clau el triomf de la revolta a Saragossa i la proximitat d’aquesta amb Quinto, on grups de falangistes locals aviat van rebre l’ajuda de seus homòlegs de la capital aragonesa, fet que va produir que s’evités l’intent d’assalt a la Caserna de la Guàrdia Civil que es pretenia realitzar des del Centre Esquerrà. Aquests últims van ser expulsats del seu centre i detinguts la major part dels seus dirigents, entre ells l’alcalde de Izquierda Republicana que seria passat per armes posteriorment, sent els més privilegiats aquells que van poder fugir del poble.
A causa de l’avanç que van realitzar les columnes de milicians a favor del bàndol republicà per Aragó, el bàndol nacional, (nom amb el qual s’autodenominarien els revoltats) organitzaria a Saragossa diferents unitats de l’Exèrcit i milícies falangistes, a les quals se’ls van unir també forces dels Requetés de Navarra, disposades a defensar el territori revoltat. El 25 de juliol aquestes forces van arribar a Quinto, on no molt lluny d’allà es trobaven les primeres columnes de milicians que es proposaven arribar a Saragossa. Ràpidament es van iniciar els primers enfrontaments, produint duríssims combats que van causar nombroses baixes entre els dos contendents, quedant frenada la marxa sobre Saragossa de les columnes de milicians en les mateixes portes de Quinto, establint aquí el front durant prop de catorze mesos.
Els voltants de Quinto serien àmpliament fortificats, construint tot un seguit de posicions defensives, destacant sobretot el gran nombre de trinxeres existents.
Posicions defensives de Quinto
Arxiu General Militar de Ávila.La posició més important es trobava al sud de la població i molt propera a ella, fet que evidencia que arribava a aquesta posició una canonada d’aigua potable. Ocupava el vèrtex sud-est del triangle defensiu, sent la més fortificada i extensa, així com la més propera a les forces republicanes i la formava un conjunt de cotes entre les actuals carreteres de Castelló i la Zaida. En el seu interior es trobaven els turonets del Belar i de la Nariz i en l’extrem sud, el més proper al front, el de Purburel [1], comptant amb diferents trinxeres i filats, així com amb un niu de fusell metrallador construït de ciment i acer que batia la carretera d’Azaila.
A l’oest de l’anterior posició es trobava l’emplaçament conegut com “Las Eras”, composta per importants trinxeres que dominaven les diferents elevacions del terreny i s’estenien fins a la següent posició. Aquesta nova posició incloïa la zona del cementiri, existint també diferents trinxeres per a la seva defensa, estenent l’est de la mateixa i fins i tot més al nord, fins a la coneguda elevació del Piquete, amb la seva Església Parroquial com a epicentre.
La fàbrica de ciment, reconvertida posteriorment en fàbrica de farina, i la propera estació de ferrocarril de Quinto era un altre dels punts fortificats, tots dos destinats a controlar l’horta a l’est de la població i a evitar l’encreuament enemic del riu o el pas entre aquest i la posició principal del Purburel, turonets del Belar i de la Nariz
Les posicions defensives s’estenien també més al nord-oest de la localitat de Quinto, en les elevacions properes a la cota La Tosqueta; així com al sud-oest en direcció a Codo, a la zona coneguda com Las Parideras en trobar-hi uns edificis que servien de protecció, allotjament i descans a les tropes que guarnien les posicions circumdants.
Finalment, cap al nord i en direcció a Fuentes de Ebro, a les cotes situades al sud-oest de l’ermita de la Mare de Déu de Bonastre es trobaven les posicions anomenades Bonastre i El Fortí, comptant cadascuna d’elles amb diferents trinxeres.
Posicions defensives de Quinto
LOREN GARAY, Gonzalo: La Batalla de Quinto, 1937. Instituto Universitario General Gutiérrez Mellado. 2011.Llegenda:
P.1: Posició de Purburel i Cabezos de Balar i de la Nariz.
P.2: Posició “La Eras”.
P.3: Posició El Cementiri.
P.4: Posició de la Fàbrica de Ciment i Estació de Ferrocarril de Quinto.
P.5: Posició La Tosqueta.
P.6 y P.7: Posicions Las Parideras.
P.8: Posició Bonastre.
Pel que fa a les forces militars que guarnien Quinto i les diferents posicions defensives, aquestes oscil·laven entre 1.000 i 1.500 efectius, i la seva distribució era la següent:
Al casc urbà es trobava el personal i les instal·lacions per al comandament i logística de la plaça, uns 200 efectius (± 100) [2]; mentre que la principal posició de Purburel i turonets de Belar i de la Nariz estava defensada per 650 (± 150) soldats que generalment pertanyien al Regiment d’Infanteria Aragó 17, així com també unitats de les milícies de la 5a Bandera de la Falange d’Aragó i la 3a Companyia del Terç de Requetés de Donya María de Molina i Marco de Bello, així com una secció de morters.
L’altra posició important, anomenada “Las Eras” estaven guarnides per Companyies dels Terços de Requetés de Navarra unes vegades i d’Aragó altres, especialment la 2a Companyia del Terç de Requetés de Donya María de Molina i Marco de Bello, sumant un total de 220 (± 100) efectius; mentre que en les proximitats del Cementiri i de l’Església Parroquial, i en les eres i cotes properes havia un total de 300 (± 150) efectius.
Existiria també una secció de Morters als voltants de l’estació del ferrocarril; Falangistes de la 5a Bandera que guarnien l’Ebre en diferents posicions a l’horta, a la Fàbrica de Farines i altres punts, fent un total de 200 (± 150) efectius; mentre que la zona de la Tosqueta seria defensada per 150 (± 100) efectius i les posicions de Las Parideras a la muntanya, en direcció a Fuentes de Ebro i a Belchite perfectament fortificades comptarien amb un total de 200 (± 160). Així mateix, altres forces militars guarnien posicions a l’Ermita de Bonastre 70 (± 30) efectius i Estació de Pina 200 (± 100) efectius.
Pel que fa a l’artilleria, a la zona de Quinto es trobaven dues bateries de 105 mm i de 75 mm pertanyents al Regiment d’Artilleria Lleugera n. º 9, desplegades en la seva majoria en la principal posició de Purburel i turonets de Belar i de la Nariz, existint també peces de 105 mm en les posicions de “Las Eras” i el Cementiri; a Bonastre dues peces més de 75 mm servides per 35 artillers, mentre que a La Tosqueta es trobarien la resta de les peces. Pel que fa a peces antiaèries, no se sap de la seva existència però amb seguretat hauria d’haver-les en la posició principal i en Tosqueta. Finalment també hi havia destacaments de sapadors, transmissions, intendència i Guàrdia Civil.
[1] En nombroses fonts anglosaxones aquesta posició en el seu conjunt és coneguda com Purburel Hill, una generalització que també fan diferents autors per a denominar a tota la zona.
[2] Els càlculs de les xifres de defensors han estat realitzats per Gonzalo Lorén Garay al maig de 2011. S’indica el probable marge d’error en cada un. Per a més informació, veure el genial treball de LOREN GARAY, Gonzalo: La Batalla de Quinto, 1937. Instituto Universitario General Gutiérrez Mellado. 2011.
