La Línia del Cinca: les posicions defensives de Monzón

15 jul. La Línia del Cinca: les posicions defensives de Monzón

A principis de la Guerra Civil, una vegada detingut l’avanç per Aragó de les columnes milicianes i atès la por que existia que la rereguarda catalana pogués ser objectiu per les tropes nacionals a una possible ofensiva degut també a la mateixa precarietat que resultava el front d’Aragó, es va disposar la creació de diversos punts de resistència situats bàsicament en territori aragonès. De fet, en data tan primerenca al conflicte com el 6 d’agost de 1936, l’Estat Major Central de Milícies va donar l’ordre als Serveis d’Enginyers per preparar una línia de defensa endarrerida al Cinca.

D’altra banda i amb l’estabilització del front d’Aragó, es van començar a fortificar diferents línies defensives que començant a Osca anaven a parar fins a terres catalanes. Aquestes línies pretenien una defensa en profunditat de les terres republicanes a l’Aragó, sent la seva funció primordial la de tallar les comunicacions entre el front i la rereguarda, arribant a rebre fins a nom propi. En canvi aquestes línies defensives serien d’escàs valor militar i es malbaratarien en elles massa feina, esforç i diners.

Les línies de defensa començaven en el mateix entorn d’Osca, àmpliament fortificat i continuava amb l’anomenada Línia Vorochilow que començava a 16 km al nord de l’estació de ferrocarril i tenia 40 km de longitud de Tardienta. Després d’aquesta se succeïen diverses línies més com la Línia Durruti, que començava al nord de Velilla i amb uns 20 km de longitud cap al sud, sent el seu objectiu tallar el pas en direcció a Barbastre, Monzón i Sariñena. Just on acabava aquesta última línia de defensa començava l’anomenada Línia Lenin, que es recolzava en les altures del vèrtex Mogache, de 535 metres d’altitud i les altures de Saso de 480 metres, amb una longitud d’uns 15 quilòmetres i arribava fins a uns 4 quilòmetres al sud de Poleñino. La seva profunditat era de diversos km i disposava de múltiples trinxeres, passadissos, coberts, fortins i tot el necessari per al seu total defensa.

El nord de la província d’Osca seria una altra zona que també es va fortificar, sobretot al sector de Sabiñánigo; però on realment va existir una forta línia de resistència va ser en l’anomenada Línia del Cinca. Aquesta va ser la principal línia de resistència que es va construir a l’Aragó i amb un autèntic valor militar, construïda per evitar la invasió de Catalunya pel nord de l’Ebre i consistent en una forta línia de resistència dotada de grans fortificacions i trinxeres situades als marges del riu Cinca. Les obres d’aquesta línia es van iniciar a finals de 1936 i van ser dirigides en un primer moment per una comissió nomenada pel mateix govern de la Generalitat de Catalunya. Aquesta comissió estava formada pel tinent coronel Miguel Ramírez de Cartagena i el comandant Montserrat Fenech, encarregant-se de l’execució de les mateixes els capitans de l’Arma d’Enginyers Rafael Esteve i Pere Llabrés, el d’Artilleria Federico Cuñat i el d’Infanteria José López Fontanals; participant en els treballs de fortificació des presos i castigats a treballs forçosos, fins refugiats i jornalers que volien guanyar un salari.

L’inici de la línia estava als voltants del Pirineu seguint el curs del riu Cinca fins Monzón, ampliant-se posteriorment la seva construcció fins a Gandesa i adquirint veritable ritme constructiu a principis de 1937. De fet, al gener d’aquest mateix any s’havia procedit a la construcció de més de 7 quilòmetres de trinxeres; de 13 quilòmetres de camins coberts; de centenars de nius de metralladores acompanyats amb els corresponents refugis per tropes i d’assentaments dissenyats per l’artilleria. Així per exemple, als voltants del Grau i estenent-se fins Naval, es van construir diferents casamates o blocaos dotats amb els corresponents nius camuflats per metralladores lleugeres i per a alguna peça d’artilleria, així com altres defenses aprofitant els cursos fluvials de la zona. I fins al voltant de Barbastre va existir una discreta línia de trinxeres amb sacs de terra reforçats amb travesses de ferrocarril, que partint dels voltants de Cregenzán tallava la carretera d’Osca i finalitzava a la de Monzón.

D’altra banda, el Servei d’Informació nacional va estar en tot moment atent a l’evolució d’aquestes obres, donant-li per tant una gran importància a aquestes fortificacions i recopilant informació sobre elles. Així d’aquesta manera, els nacionals tenien la següent informació sobre la Línia del Cinca al sector de Monzón1:

“Les obres de defensa del sector de Monzón s’han dut a terme principalment a l’oest del riu Cinca, entre la riba dreta i la carretera, tenint com a objectiu impedir l’avanç per la carretera que anava de Barbastre a Monzón i seguia a Lleida i Barcelona . Existien fortificacions a Castejón del Puente i al nord-oest d’aquestes i enllaçades per trams atrinxerats sorgia el turó de l’Ermita de Sant Salvador, situada al nord de Selgua, que dominava en direcció oest la carretera Berbegal-Monzón. En aquest turó s’han construït trinxeres i 4 nius per metralladores i en la part sud i per defensar el camí que condueix a Sariñena, també existeixen varies línies de trinxeres a banda i banda de la carretera amb vuit nius per metralladores sòlidament construïts amb ciment armat. El seu emplaçament és molt bo i poden fer un tir eficaç. Aquestes posicions al Nord i Sud de Selgua tenen capacitat per a uns 2.000 homes, amb abrics subterranis per a tots ells.

En segona línia, fent referència a aquesta última línia les de Castejón del Puente, es troben les fortificacions de la Loma de Monzón, situades a uns dos km de Monzón i l’Est de la carretera Barbastre-Monzón i on s’ha construït una forta posició militar amb capacitat per a més de 3.000 homes. Aquesta alçada ha estat sòlidament fortificada amb tres línies successives de trinxeres, excavades en el declivi que baixa dolçament cap a la carretera enllaçades amb camins coberts traçats en ziga-zaga i protegits per amples faixes de filats. La major part de les trinxeres estan cobertes amb una teulada de canyes per a la seva dissimulació a les vistes aèries i en els quals han plantat herba amb el que l’emmascarament queda ben fet. Les trinxeres han estat fetes per la posició de tirar de peu i alguns trossos són coberts, estant cobertes i apuntalades amb fusta; totes les obres han estat ben camuflades, afavorint la vegetació que han crescut durant el temps que porten fetes.

Distribuides en aquestes tres línies es troben aproximadament 46 nius de metralladores construïts amb formigó i coberts amb ciment armat. Cada 50 metres hi ha un abric subterrani excavat en direcció perpendicular a la cúspide del turó, tenint per tant una massa de protecció natural a prova de qualsevol calibre. Com els refugis estan dirigits cap a l’interior del turó, tenen un gruix de terra que es considera suficient contra granades d’artilleria i bombes d’aviació, tenint alguns abrics un gruix de terra de més de 30 peus. Igualment també abunden els nius de metralladores tant a les Lomas de Monzón com en les dues turons fortificats de Castejón del Puente, però per la configuració del terreny, resulta que les metralladores que es situen en elles queden situades a molta altura sobre la carretera i han de tirar amb tir fix i en males condicions.

A la part sud de l’altiplà, cim de les Lomas de Monzón hi ha un emplaçament per a bateria de 105 mm., on segons es diu s’han malbaratat el ciment. Tant els emplaçaments de les peces com els recanvis de municions, abrics per al personal i dependències per a oficials són sòlids i ben construïts. A l’extrem Nord de l’altiplà hi ha dos observatoris units a les obres de la Bateria per comunicacions subterrànies sòlidament construïdes, mentre que en el vessant del turó que mira al riu Cinca, molt ocults en un barranc, hi ha barracons per al personal.

La impressió és que els defensors d’aquest Sector poden romandre sota terra donat el gran nombre de refugis durant els bombardejos, encara que en les trinxeres falten accessos per a un moment donat sortir de l’ocultació subterrània “.

Les posicions defensives del Cinca a Monzón

Arxiu General Militar d’Àvila

Els nacionals també van ser informats pels seus agents que al setembre de 1937 havien finalitzat els treballs de fortificació al castell de Monzón i que havien estat instal·lat dos bateries amb 8 peces Schneider de 210 mm sobre rails per poder-se moure, defensades per reclutes valencians, sent els artillers soldats de marina procedents de Barcelona. Per al Servei d’Informació nacional, les peces instal·lades al castell de Monzón eren molt importants donada la seva situació estratègica, ja que dominaven un territori molt extens.

En canvi i segons testimonis presencials, a Monzón va arribar per ferrocarril, almenys, un vell canó de costa del segle XIX, possiblement dels que es trobaven al castell de Montjuïc de Barcelona, i que amb dificultat es va traslladar fins a la plaça que hi ha a l’entrada a l’Azucarera, encara que mai va arribar a estar ubicat al castell, tal com afirmava el Servei d’Informació nacional. Per a la seva instal·lació es va preparar un emplaçament per dues peces d’artilleria pesada a la falda del castell, orientades a l’oest que és per on haurien d’atacar els nacionals la Línia del Cinca, encara que la realitat seria que al castell només es va instal·lar un canó automàtic antiaeri de 20 mm., els servents moririen en l’assalt al quedar-se sense munició.

En definitiva i sobre la Línia del Cinca, aquesta seria una obra descomunal però amb escàs valor tàctic, tot i que la publicitat d’ambdós bàndols va fer que tingués una importància estratègica de la qual no tenia.