15 gen. El Vesper de la Gloriosa al Penedès
El territori del Penedès va esdevenir un centre neuràlgic d’operacions de l’aviació de caça republicana ja que va comptar amb un total de quatre aeròdroms, situats en un territori proper i en un radi de 10 km, fet que va provocar que aquests camps d’aviació fossin coneguts com el Vesper de la Gloriosa. El nom provenia a que degut al soroll dels avions quan s’enlairaven i aterraven en aquests aeròdroms, recordaven un eixam d’avispes. Per la seva banda, la Gloriosa era el nom amb que es coneixia a l’aviació republicana.
El Penedès es va convertir des de finals de l’any 1937 i fins a principis de 1939 en el centre neuràlgic de l’aviació republicana gràcies als seus quatre aeròdroms que es van construir al territori.Aquests estaven situats als termes municipals de Santa Margarida i els Monjos, Sabanell-Torrelavit, Pacs-Vilobí a l’Alt Penedès i a Santa Oliva, al Baix Penedès.
Mapa dels aeròdroms al Penedès
L’aeròdrom de Santa Margarida i els Monjos
Cap a finals de 1937 es va construir el primer d’aquests camps d’aviació, el de Santa Margarida i els Monjos. Va ser construit, amb ajuda de mà d’obra local, en mig de camps de vinyes i cereals, i comptava amb tres pistes d’entre 800 i 1.300 metros. També comptava amb una cabina de comandament que va canviar la seva ubicació, una caserna, Intendència i taller de reparació (el Serral) i un cos de Guàrdia (Mas Granell). Hi havia un gran refugi contra bombes (el Serral), nou refugis elementals i diverses rases per protegir-se dels metrallaments distribuïts pel perímetre del camp. Igualment, al municipi de Santa Margarida i els Monjos, també hi havia sales de muntatge de I-15 avions Polikarpov; dos de la SAF (La Margaridoia i Sociedad de Cal Rubió), un gran refugi contra bombes (Margaridoia), les oficines i el magatzem de l’aviació (Can Carbonell) i la Presó d’aviadors franquista (Castell de Penyafort). Als municipis dels voltants estaven els allotjaments dels pilots i mecànics (L’Arboç, Vilafranca del Penedès, Pacs, Castellet i la Gornal).
Els altres tres aeròdroms van ser construïts durant els primers mesos de 1938 i es van convertir en un dels epicentres que l’aviació republicana va utilitzar durant les batalles de l’Ebre i del Segre i posteriorment a la campanya de Catalunya. Les unitats que van ocupar aquests aeròdroms eren sobretot caces russos, els Polikarpov I-15 i I-16 coneguts més popularment com Xatos i Mosques, convivint en alguns casos els dos models d’avions al mateix camp d’aviació. Formaven part d’algunes esquadrilles de caça de primera línia del Grup 26 formada per Xatos i del Grup 21 formada per Mosques.
L’aeròdrom de Sabanell-Torrelavit
Aquest aeròdrom és va posar en marxa la primavera del 1938, sent característic per la seva funció com zona d’entrenament dels pilots i estava situat a les terres agrícoles de Cal Nada o Cal Raspall, entre d’altres. L’orientació del camp era nord-oest / sud-est, i tenia una longitud d’uns 1.000 metres i una amplada d’entre 200 metres (oest) i 500 metres (est). La construcció del camp va ser dirigida per personal de l’Arma d’Aviació i realitzada per persones dels municipis del voltant: el Pla del Penedès, Torrelavit, i Sant Pere de Riudebitlles que cobraven un sou de 10 pessetes al dia.
Es va construir un refugi gran amb capacitat per a 120 persones, a prop de Sabanell i de la caseta de comandament, i uns 8 d’elementals contra metrallament en el perímetre del camp i per a protecció dels equips de cada aparell.
Al camp de Sabanell hi havia una esquadrilla de caça (entre 12 i 15 avions Polikarpov I-15 Xato), sent l’esquadrilla que va passar més temps a l’aeròdrom de Sabanell la 1ª del Grup 26, tot i que també va estar durant un breu temps la 2a esquadrilla. Al juny de 1938 el camp va ser utilitzat per a entrenament de pilots mentre les esquadrilles es trobaven al front de Llevant.
L’aeròdrom de Pacs-Vilobí
El camp de Pacs del Penedès (també anomenat de Vilafranca) estava situat entre els termes municipals de Pacs del Penedès i Vilobí del Penedès. La seva construcció, realitzada entre els mesos de maig i juny de 1938, va ser d’una única pista en forma rectangular, paral·lel al camí entre els pobles de Pacs i Vilobí, el nucli de Vallformosa de Vilobí i amb les muntanyes de Sant Pau i Sant Jaume.
A la masia de Can Mayol es va construir un gran refugi antiaeri amb capacitat per 120 persones, construït amb ciment i maó amb volta de canó, comptava amb dos boques d’accés on s’accedia a 3 habitacions després de baixar 8 metres. Als voltants de Can Mayol es van situar tots els elements del parc mòbil de l’aeròdrom com els cotxes, els camions de posada en marxa, el camió cisterna, l’ambulància … i un espai d’alarma reutilitzant la campana de l’església parroquial de Sant Genís de Pacs.
L’activitat de l’aviació republicana a aquest aeròdrom va ser efectiva a partir del mes d’agost de 1938 fins al mes de gener de 1939. Durant aquest temps van fer estada la 7a esquadrilla del Grup 21 de Mosques, que va ser la que més temps va estar ja que es va constituir en aquest camp. També es van estacionar la 4ª esquadrilla del Grup 21 de Super Mosques i durant alguns períodes de temps concrets la 2a i 3a esquadrilla del Grup 26 de Xatos.
L’aeròdrom de Santa Oliva
Dels quatre aeròdroms, aquest va ser l’únic que estava emplaçat a la comarca del Baix Penedès. Va començar la seva activitat quan encara es trobava en fase de construcció a l’abril de 1938, amb l’arribada de dos unitats de Polikarpov I-15 Xato, que intervindrien en les ofensives de Balaguer durant l’abril de 1938. Al mes següent, rebia algunes unitats Mosques que actuarien també en terres lleidatanes.
A partir del 30 de juliol, just l’inici de la batalla de l’Ebre, l’aeròdrom va funcionar gairebé sempre amb dues esquadrilles de Mosques, entre elles, la 3ª i 4ª esquadrilles, la o la 6a i la 1 ª. Juntament amb l’aeròdrom de Valls va ser la base dels aparells de la Plana Major del Grup 21, fet que va produir que sovint el nombre d’aparells disseminats al llarg del perímetre de l’aeròdrom s’acostés als 30 aparells.
Bàsicament, l’aeròdrom disposava de dues pistes de més de 1.000 metres, una d’elles principal, situada a la part inferior i una altra en direcció sud – nord, aptes fins i tot per als aterratges d’emergència dels bombardeigs Tupolev SB-2 Katiuska quan tornaven avariats del front de l’Ebre.
L’aeròdrom de Santa Oliva comptava amb diversos elements constructius, com un refugi gran amb capacitat per a 180 persones situat davant del comandament del camp a Cal Sereno, una caseta de comandament o cantina pels oficials d’estat major de l’esquadrilla o esquadrilles, una caseta per a vigilància del cos de guàrdia situada en l’accés principal del camp, a més de nombrosos refugis elementals escampats per tot el perímetre del camp i dels quals es conserven tres. D’altra banda, nombrosos llocs i edificis van ser ocupats al voltant del camp, com Can Pau (comandament del camp) i Cal Pau (residència de soldats), el palau de Sabartés (residència d’oficials), Cal Moliner i Calafell (com a residències de pilots), a més d’antics edificis religiosos, com l’església de la Mare de Déu del Remei (taller) i la Rectoria de Santa Oliva (oficines) o l’església de Sant Jaume dels Domenys (per a la reparació i manteniment del material aeri).
Un element comú en aquests quatre aeròdroms era l’existència d’un gran refugi i varis més petits disseminats pel perímetre del corresponent camp per la protecció dels equips de cada aparell en cas d’atac aeri. I és que tots aquests quatre aeròdroms també serien atacats per l’aviació franquista diverses vegades, sobretot a finals de 1938 i al gener de 1939. Així per exemple, el 5 de novembre de 1938 van ser atacats en un matí els quatre camps d’aviació del Penedès per l’Aviació Legionària italiana; mentre que el dia 12 de gener de 1939 serien atacats tres dels anomenats camps (Monjos, Santa Oliva i Pacs) en aquest cas per la Legió Còndor alemanya. Aquests aeròdroms van acabar abandonant-se pels republicans el dia 15 de gener de 1939 davant l’ofensiva franquista, després d’haver tingut un més que digne paper en el decurs de la defensa dels cels catalans.
ÍÑIGUEZ, David, El Vesper de la Gloriosa. L’Aviació Republicana. Llibres de Matrícula. Calafell. 2002. 238 pàgines.
