L’enfonsament del Ciudad de Barcelona

01 febr. L’enfonsament del Ciudad de Barcelona

Les actuacions dels submarins italians per aigües catalanes durant la guerra van ser força nombroses, tot i que no van tenir l’èxit que d’ells s’esperava alhora d’intentar aturar o si més no, entorpir el tràfic marítim.

El bàndol rebel va aconseguir la cessió de dos d’aquests submarins italians a mitjans d’abril de 1937, el Torricelli i el Archimede, que serien renombrats General Sanjurjo i General Mola respectivament. D’aquests dos submarins el que va tenir una especial transcendència a les aigües de Catalunya va ser el General Sanjurjo (ex-Torricelli); atacant vaixells mercants i aconseguint fins i tot enfonsar alguns d’ells, com la motonau Ciudad de Barcelona.

El submarí General Sanjurjo

Biblioteca Nacional

En aquest cas, el General Sanjurjo va iniciar la seva activitat la nit del 29 de maig, moment en que sortia de la seva base de Sóller per actuar a aigües catalanes. Al dia següent, cap a les 10:00 hores, el submarí va atacar en aigües jurisdiccionals republicanes al Ciudad de Barcelona quan aquest es trobava a l’altura de Lloret de Mar, al que va arribar a llençar-li dos torpedes, tot i que cap d’ells faria blanc en el seu objectiu. Un dels artefactes va perdre velocitat i es va aturar a tres metres de la platja de Lloret, sense fer explosió; mentre que l’altre no va ser possible trobar-lo perquè es va enfonsar en les proximitats d’unes roques1. Fins al lloc dels fets es van desplaçar tècnics republicans per recollir el torpede que havia quedat a la platja, sent les característiques d’aquest d’uns 7,10 metres de llargada per 85 centímetres de diàmetre, corresponent totes les seves inicials a una marca italiana. Més tard, el torpede fou portat a Malgrat de Mar, on es va exposar uns dies després i se’l van emportar cap a Barcelona per analitzar-lo.

 

Torpede llençat al Ciudad de Barcelona i varat a la platja de Lloret de Mar

Arxiu Municipal de Lloret de Mar 

En qualsevol cas, sobre 14:00 hores i a l’alçada de Malgrat de Mar, molt a prop de la desembocadura del riu Tordera i a uns 700 metres de la costa, el mateix submarí atacava de nou també en aigües jurisdiccionals republicanes la motonau Ciudad de Barcelona, aquesta vegada amb èxit.

El Ciudad de Barcelona era una motonau de luxe, amb un aspecte exterior semblant a un transatlàntic però de dimensions més reduïdes, construït a les drassanes italianes al 1929 i registrat al Lloyd’s Register al 1930. Pertanyia a la flota republicana, concretament a la Compañía Transmediterranea de Barcelona i aquells dies feia la ruta Marsella-València, transportant un important número de brigadistes internacionals. Segons la versió del diari Llibertat de Mataró, una vegada que el vaixell va entrar en aigües jurisdiccionals espanyoles, la tripulació ja es va adonar que els seguia un submarí, però encara que van informar de les seves sospites i l’aviació va proposar que el vaixell fes nit a Sant Feliu de Guíxols, va topar davant la negació del comandant que finalment es va decidir continuar el viatge i intentar arribar a Barcelona amb l’ajuda d’un petit hidroavió que li feia tasques d’escorta2.

Motonau Ciudad de Barcelona

www.trameships.com

El submarí va llençar solament un torpede vers la motonau, i en una acció molt ràpida, va poder enfonsar-la. Els mateixos tripulants del Ciudad de Barcelona van poder donar-se compte que els seguia un torpede, però no van poder veure el submarí, ja que l’agressió va ser tant ràpida que la motonau no va tindre temps de realitzar cap maniobra per poder evitar el perill i esquivar el projectil. El vaixell va ser tocat per la popa, penetrant el torpede per la bodega número tres, que es va omplir ràpidament d’aigua per la via oberta, enfonsant-se en tan sols cinc minuts. En aquest espai de temps la tripulació, que segons la premsa republicana va rivalitzar en actes d’heroisme3, va tindre temps de llançar-se a l’aigua, fins i tot alguns mariners que van resultar ferits per efectes de l’explosió. El total de persones que transportava la motonau era de 280 passatgers, dels quals 50 van morir ofegats, dels que tan sols es va poder recuperar cinc cadàvers; mentre que varis dels ferits van poder ser recollits pels pescadors de la costa, sobretot de Malgrat de Mar, que acudiren immediatament al vaixell sinistrat. I es que l’acció es va realitzar al migdia del diumenge 30 de maig, en un dia on regnava el bon temps, fet que feia assegurar que hi hagués força gent a la platja de Malgrat de Mar, que van poder veure aparèixer el Ciudad de Barcelona pel cap de Tordera o escoltar el fort soroll que va fer saltar una part del vaixell4. Però és que el Ciudad de Barcelona es va enfonsar tan ràpidament, que molts veïns de la població, alertats pel soroll de l’impacte, van arribar a la platja però sense aconseguir poder observar res de l’embarcació, que havia desaparegut ja. Immediatament després de l’agressió, un petit hidroavió que escortava al Ciudad de Barcelona, va perseguir al submarí, al que li va llençar dos bombes, creant un gran atemoriment entre la gent concentrada a la platja, però sense conseqüències pel submergible. Aquest era un hidroavió petit que portava dos flotadors, una a cada banda per poder aterrar o enlairar-se, i va ajudar també en les tasques de salvament, on alguns dels nàufrags s’agafaren a aquests flotadors per salvar-se5.

Vista del torpede varat a la platja de Lloret de Mar

Biblioteca Nacional

Les embarcacions de pesca de Malgrat de Mar van prestar un gran servei d’humanitat, ja que gràcies a elles van poder salvar moltes vides. Els pescadors es trobaven a la platja recollint les xarxes i actuant amb rapidesa, van sortir amb les seves barques per anar a salvar als passatgers del naufragi, tant es així, que es pot afirmar que de no haver estat per aquells pescadors no s’hagués pogut salvar tantes vides. Segons el testimoni del pescador Josep Marès6, va pujar a la barca juntament amb uns companys més per anar a salvar gent però quan es trobava a mig camí es va enfonsar el vaixell. La seva embarcació va arribar la primera al lloc sinistrat, on havien molts passatgers a l’aigua agafats amb fustes. Aquests pescadors, al tenir una barca grossa, van poder salvar entre uns 50 o 60 tripulants, al mateix moment que arribaven més barques de pesca per salvar el màxim de gent; mentre que les localitats d’envoltant també es bolcarien amb l’ajuda, en especial per l’enviada des de les poblacions del Maresme. Pocs minuts després del torpedinament del vaixell, un dels comissaris polítics de la Caserna de Mataró, Pere Mandil, rebia l’avís per telèfon des de Malgrat de Mar que un vaixell s’enfonsava davant d’aquella platja i immediatament es va organitzar un equip de salvament que juntament amb ambulàncies de la Mutualitat Aliança Mataronina i de la Creu Roja local sortirien als pocs minuts cap a Malgrat de Mar. Segons el diari mataroní Llibertat, una ambulància de la Mutualitat Aliança Mataronina va ser la primera en arribar, juntament amb tres camions més, i els ferits van ser traslladats i auxiliats a l’Hospital de Malgrat i a la Caserna d’Artilleria de Mataró7

Aquella mateixa tarda es van traslladar a Malgrat de Mar diverses autoritats civils republicanes, com Martí Feced en representació del Conseller de Governació i el director general d’Administració Local, Antonio Soler en quant es va saber del torpedinament del Ciudad de Barcelona amb la fi d’adoptar les mesures necessàries per que quedessin degudament atesos tots els salvats de l’anomenat vaixell. Les primeres declaracions oficials van ser realitzades pel delegat marítim accidental, senyor Maristany, en les que afirmava que semblava que la intervenció estrangera en la guerra marítima contra Espanya s’havia fet amb total descaro, ja que en poques hores no tan sols s’havia enfonsat al Ciudad de Barcelona davant les costes de Malgrat de Mar, si no que a aigües de Salou havia estat enfonsat també el pailebot Granada, fent pública la notícia sobre l’anterior atac. A més a més, també va explicar que havia estat registrada la presència d’un submarí que hauria de ser italià o alemany a l’alçada de Premià de Mar, senyalat pels guaites que actuaven a la costa catalana. Altres declaracions van ser les efectuades pel comandant militar, el tinent coronel Escassi que a banda d’informar de l’agressió del submarí, afirmava que aquest era de nacionalitat italiana degut a que el torpede era d’aquest país, i que a més a més, l’exèrcit rebel no posseïa cap submarí, ja que tots pertanyien al govern legítim, però indubtablement s’equivocava ja que no tenia notícies de la recent cessió dels submarins italians a la Marina franquista.

Més tard, al Jutjat de guàrdia s’havia rebut els parts referents a l’assistència dels ferits a conseqüència del torpedinament i naufragi de la motonau; parts remitents pels diferents dispensaris municipals. Segons els mateixos, van ser assistits un total de nou persones, pràcticament tots amb commoció cerebral en el millor dels casos, sent alguns d’ells d’origen nord-americà, sent aquestos els següents: William Brass de 32 anys amb ferida a la regió parietal dreta i contusió a la regió lumbar; Rafael López Echeverría de 25 anys amb una commoció cerebral; Blas Ley amb una contusió a la regió parietal dreta i regió lumbar; Tabernario Yeckoc de 25 anys amb commoció cerebral; José Calafat Acrat de 33 anys i amb una amputació traumàtica de dos dits de la mà esquerra; Ronald Barber Venson amb una commoció cerebral; Charles Braffleld de 28 anys i amb ferida contusa a la regió parietal esquerra i commoció cerebral; Joan Sanmartí García de 45 anys amb fractura de tíbia i peroné i Andrés Sánchez Gascón de 21 anys8.

Vista del torpede varat a la platja de Lloret de Mar

Biblioteca Nacional

L’enterrament de les víctimes es va realitzar a la tarda del dia següent i va assistir pràcticament tot el poble de Malgrat de Mar, demostrant així la indignació i el dolor contingut pel torpedinament del Ciudad de Barcelona. Presidint l’acte estava el doctor Serra Hunier a qui acompanyava el director general de l’Administració local, Antonio Soler, representant al President de la Generalitat (que faria entrega d’un donatiu a l’alcalde de Malgrat); el delegat del cap d’Ordre Públic i les autoritats locals. També acompanyaven la comitiva una nombrosa representació dels centres oficials, partits polítics i sindicals, entre els que destacava una representació de l’Aeronàutica Naval amb els seus corresponents caps i oficials; el Consell de Sanitat de Guerra, representat pels inspectors Rallo i Besen; representants de la Compañía Transmediterranea, propietària del vaixell sinistrat; el representant del P.S.U.C. Comarcal, Àngel Estivill; tots els representants de la C. N. T. de Canet de Mar i representants de la mateixa organització dels pobles de la costa. Entre els assistents també va desfilar la secció femenina d’Esquerra Republicana, amb tota la seva junta al ple; les Joventuts Llibertàries i una important representació de les escoles municipals de la localitat. Durant l’acte es van ofrenar un gran nombre de corones de flors a les víctimes del naufragi, rendint fins i tot honors una secció de la 6ª Bateria d’Artilleria, comandada pel tinent Gil. Una vegada es va arribar al cementiri i abans de la inhumació dels cadàvers, va donar les gràcies als assistents, primer el delegat polític de la Bateria de costa Delso; Planagumà en representació del capità del vaixell, i finalment el doctor Serra Hunier. Segons la premsa de l’època, es va calcular en unes quatre mil persones les assistents a l’enterrament9. Els ferits i nàufrags que havien quedat a Malgrat de Mar, van ser acollits en primera instància per famílies locals i posteriorment traslladats al cap de pocs dies a Barcelona10.

Les investigacions realitzades per les autoritats republicanes van demostrar des d’un primer moment que l’autor de l’atac era un submarí italià, gràcies a l’anàlisi del torpede recollit a la platja de Lloret de Mar. I es que a banda de l’anàlisi del torpede, les autoritats republicanes basaven la seva teoria sobre l’autoria del fet que tots els atacs anteriors realitzats per submarins pertanyien a la Regia Marina Italiana i que com era sabut pels republicans, el bàndol franquista mancava d’aquestes unitats, desconeixent per tant la recent cessió dels dos submergibles que havia fet la Marina Italiana a la Marina franquista.

Vista del torpede varat a la platja de Lloret de Mar

Biblioteca Nacional