15 jul. Les Mines Submarines
Les mines submarines van ser un altre element tant de caràcter defensiu com ofensiu que intervindria a la Guerra Civil, tot i que d’una manera més limitada, posant en perill la navegació dels vaixells. Aquesta guerra de mines va ser desenvolupada directament pels dos bàndols tot i que amb caràcters diferents, ja que els republicans la van utilitzar de manera defensiva mentre que els rebels l’emprarien amb un caràcter ofensiu i amb més assiduïtat, tot i que obtindrien uns resultats força modestos.
Els estudis realitzats després de la Primera Guerra Mundial havien demostrat que la mina submarina era el millor antídot del submarí i que aquesta era força útil per tal d’impedir el pas per determinades aigües als vaixells enemics, a menys que aquests ho feren corrent un greu risc.
D’acord amb aquestes preceptes, les mines submarines podien utilitzar-se tant en tasques defensives com ofensives. Per una banda, podien utilitzar-se de manera defensiva quan aquestes eren empleades en les defenses de les Bases Navals i ports importants i en la protecció del tràfic marítim al llarg de la costa, d’acord a una línia de mines paral·leles a elles ajudades per la protecció de bateries d’artilleria de mitjà caliu que impedirien que els dragamines enemics, aixequessin o destrueixin aquestes línies[1]. Aquest seria el tipus utilitzat pel bàndol republicà. D’una altra banda, de manera ofensiva, era apte per atacar les línies de comunicacions enemigues, permetent atacar les costes i ports enemics així com el tràfic marítim, utilitzat de manera sistemàtica pel bàndol franquista.
Mina submarina
Visions de Guerra i de Rereguarda. Serie B. 29 de Mayo de 1937. Número 4.
En quant a les mines utilitzades a la Guerra Civil espanyola tant pels dos bàndols, aquestes es podien classificar en dos tipus: mina automàtica o independent i mina controlada[2]. La mina del primer tipus era aquella que portava en si tots els mecanismes de fondeig i dispositiu de focs que es bastien per produir la seva explosió quan un vaixell entrava en contacte amb ella, podent ser mecàniques o electromecàniques, segons el funcionament del dispositiu de foc. També existia un altre tipus de mina d’aquestes característiques anomenada d’antena o de banya que per la seva utilització no feia falta que el vaixell enemic xoqués amb la mina pròpiament, si no amb una d’aquestes antenes perquè la mina esclatés. Les mines del segon tipus podien dividir-se en mines de fondeig, (anomenades també mines d’observació), i en mines electro-automàtiques. La diferència entre les dues era que les primeres es disparaven des d’un lloc terrestre quan s’observava que el vaixell enemic estava dintre del radi d’acció de la mina i la segona, l’explosió es produïa al tocar el vaixell amb la mina, però sempre i quan s’hagués tancat prèviament el circuit de terra.
Abans de la Guerra Civil, s’utilitzaven com a mines defensives les controlades, aquelles que oferien l’avantatja amb respecte a les independents que no explotaven més que quan es decidia que explotessin; en canvi les mines independents no distingien al vaixell amic de l’enemic. Aquestes mines defensives controlades tenien el greu inconvenient de necessitar una sèrie de cables, caixes d’entroncament, etc…, que als llocs on hi havia corrent i els fons eren durs i es podien deteriorar ràpidament, era difícil la seva utilització, a banda del costós i complicat que era teixir amb aquesta classe de mines, una defensa una mica allunyada de la costa.
Tipo de minas
Manual RepublicàAl 1936, la Marina de guerra espanyola disposava de varis tipus de mines de les descrites anteriorment, tot i que es tractaven de models antiquats, procedents en molts casos de la Primera Guerra Mundial. Aquestes mines havien estat fabricades sota llicència per la Societat Espanyola de Construcció Naval a la factoria de Sant Carles i als Tallers d’Artilleria de La Carraca a Cadis, sent les principals les mines de bastó Vickers-Elia H-16-A i la d’antena Vickers H-5, ambdues de disseny britànic[3]. Aquestes eren uns models obsolets, amb una càrrega de trilita no superior de 100 kg i que els mateixos britànics havien desestimat pel seu mal funcionament, tal i com es veuria al conflicte espanyol ja que es va donar algun cas en que algun vaixell xocaria amb alguna d’aquestes mines, sense que aquestes acabessin fent explosió.
Entre les característiques dels dos tipus de mines destacava que la Vickers H-5 havia estat dissenyada més per actuar contra els submarins, tot i que també podia actuar contra els vaixells de superfície; mentre que la mina Vickers-Elia H-16, que havia estat ideada per un oficial de la Marina italiana anomenat Elías (d’aquí el seu nom), comptava amb un sistema anomenat bastó, ja que aquest es fonamentava en el moviment de rotació que adquiria la boia de la mina. Sobre aquest moviment sempre romandria immòbil un bastó horitzontal que quedava sota la boia, que al girar aquesta amb respecte al bastó, i quan es produïa el contacte amb el casc del vaixell, s’accionava un percussor que produïa l’explosió de la càrrega[4].
Mina submarina a Bilbao
Visions de Guerra i de Rereguarda. Serie B. 29 de Maig de 1937. Número 4.
Posteriorment, el bàndol rebel es va poder fer amb altres tipus de mines, com la mina ofensiva de banyes EME alemanya, també procedent de la Primera Guerra Mundial però més avançada que els models Vickers. Aquesta mina tenia una forma esfèrica amb cinc banyes de plom a la part superior i detonava per contacte. Quan algun vaixell xocava amb alguna de les seves banyes, es trencava el recipient de cristall al seu interior, alliberant d’aquesta manera un líquid conductor que tancava el circuit elèctric de l’espoleta provocant així la deflagració. La seva càrrega era superior a les Vickers ja que era de 220 kg de trilita.
Mina capturada a Roses (Girona)
Solidaridad Obrera. 2 de Març de 1937.Per finalitzar, cal dir que també es van utilitzar altres tipus de mines al llarg del conflicte, com la mina Carbonit, amb un sistema de detonació similar a la EME però amb una càrrega de 140 kg de trilita, la EMC II i EMD alemanyes, de l’any 1924, l’holandesa Vickers H-2, anàloga a l’anterior i la Moratala, de patent sueca, de 1930[5].
Mina rusa
AGMAB. SHEMA. Caja 9082[1]AGMAB. SHEMA. Caixa 9082.
[2]AGMAB. SHEMA. Caixa 9082.
[3]MANRIQUE GARCÍA, José María i Lucas MOLINA FRANCO, Las armas de la Guerra Civil Española. Pàg. 376.
[4]MANRIQUE GARCÍA, José María i Lucas MOLINA FRANCO, Las armas de la Guerra Civil Española. Pàg. 376.
[5] MANRIQUE GARCÍA, José María i Lucas MOLINA FRANCO, Las armas de la Guerra Civil Española. Pàg. 376.
