01 febr. Les Operacions de Minatge de la costa catalana
Les mines submarines van ser un altre element tant de caràcter defensiu com ofensiu que van intervenir a la Guerra Civil, tot i que d’una manera més limitada, posant en perill la navegació dels vaixells amb destinació als diferents ports republicans. Aquesta guerra de mines va ser desenvolupada directament pels dos bàndols tot i que amb caràcters diferents, ja que els republicans la van utilitzar de manera defensiva; mentre que els rebels l’emprarien amb un caràcter ofensiu i amb més assiduïtat, tot i que obtindrien uns resultats força modestos.
Referent al minat de la costa catalana realitzat per unitats navals del bàndol rebel, aquest seria efectuat cap a finals del mes de febrer de 1937 per dos unitats auxiliars habilitades recentment per aquelles dates com a minadors. Aquests vaixells eren el Vicente Puchol, comandat pel capità de corbeta Federico Parras i el Antonio Lázaro, comandat pel també capità de corbeta Felipe Abarzuza. Els dos vaixells havien estat comprats a Itàlia, país on havien estat construïts (drassanes de Gènova), per la Compañía Valenciana de Navegación el 1917 i aquell mateix any havien passat els dos a la Compañía Transmediterranea. La sublevació va sorprendre tant al Puchol com al Lázaro a Melilla, port on van estar fins que els creuers Canarias i Almirante Cervera no van trencar el bloqueig de l’Estret de Gibraltar a finals de setembre de 1936, on passarien a Cadis per ser artillats. El seu artillat va començar al novembre d’aquell mateix any a les drassanes gaditanes de Echevarrieta i Larrinaga (actualment Astilleros Españoles), sent el Puchol el primer en fer-ho amb una sola peça de 57 mm tot, i que més endavant, serien artillats els dos vaixells amb diferents peces. Tant el Puchol com el Lázaro comptarien amb una peça principal Vickers de 120 mm a popa; dos d’igual marca de 101 mm; un Nordenfelt de 57 mm; dos Vickers antiaeris de 47 mm; una metralladora italiana Breda de 13,3 mm; i un equip de fondeig de mines situat a la popa, força estrafolari que podia transportar un màxim de 60 mines; incorporant-se els dos navilis a la marina de guerra franquista al febrer de 1937[1]. El dia 19 d’aquest mateix mes els dos vaixells, que es trobaven novament a Melilla, serien acomboiats pels creuers Baleares i Almirante Cervera fins a Palma de Mallorca, lloc on van arribar al dia següent.
Vicente Puchol
La missió de minatge de la costa catalana va ser preparada amb tot detall per l’Estat Major franquista i aquesta és dividia en dos fases. La primera consistia en utilitzar al Puchol amb el suport del creuer Almirante Cervera per tal de minar les proximitats del Cap de Creus; mentre que la segona fase del pla era utilitzar el Lázaro amb el suport del creuer Baleares, per tal de minar la zona entre el Cap Negre i el Cap de Begur. Els serveis d’intel·ligència franquista tenien diverses informacions sobre diversos perills que podien sorgir amb respecte a la missió, entre els que destacava l’existència d’un guardacostes que vigilava la Badia de Roses i la possible existència d’un altre guardacostes que ho feia a la zona de Cap Negre i el Cap de Creus, a més a més de la possible existència també a la zona d’algun que altre submarí republicà.
La tasca de minat s’iniciava a les 12 hores del dia 22 de febrer, moment en que sortia a la mar des de Palma de Mallorca el creuer Almirante Cervera, acomboiant al Vicente Puchol i justament una hora més tard, ho feia el creuer Baleares, vaixell encarregat de protegir al Lázaro durant la seva missió. Però en el moment precís de la sortida d’aquest creuer, un contratemps important aliè als vaixells impedirien que aquestos sortissin a la mar. El problema en qüestió va ser que en vista de l’operació que es portava a terme, es va presentar a bord del Baleares el comandant del cuirassat anglès Ramilles, Oldman, que també estava fondejat a Palma de Mallorca juntament amb el cònsol anglès a Palma, Mr. Hilgarth i el Cap de la Base, el contraalmirall Basterreche, amb l’objectiu d’aconseguir informació respecte aquesta operació de minat de la costa que estava a punt de realitzar-se[2]. Aquesta presència de les autoritats angleses a bord del Baleares perseguia un objectiu clar, aconseguir saber les zones dels diferents camps minats, tot i que l’oficial anglès s’excusava en que només volia saber si aquesta operació de minat implicava un greu perill per la navegació i afectava a les zones de seguretat reservades als ports. L’Almirall Francisco Moreno va decidir proporcionar-li la informació que volia l’oficial anglès, tot i que sense entrar en gaire detalls i sota paraula d’honor, informant-lo que aquesta zona minada quedaria dintre de les 3 milles d’aigües nacionals. Aconseguida aquesta informació i una vegada satisfet el comandant anglès, aquest va abandonar el vaixell, però l’empitjorament de l’estat de la mar juntament amb que el Lázaro portava dos orenques diferents per realitzar el minat, van fer que l’Almirall Moreno es decidís per cancel·lar la missió.
Creuer Baleares
El Lázaro tornaria novament a Palma per canviar les mines petites que portava per unes de més grans, una tasca de substitució més lenta però molt més efectiva en quant al minat. Aprofitant aquest fet, el creuer Baleares realitzaria tot sol, un reconeixement de la costa catalana, iniciant aquest pròxim a la zona encomanada al Lázaro per efectuar el minat, les proximitats de Cap de Sant Sebastià i les illes Medes fins quasi arribar a València, reconeixent moltes embarcacions durant la seva navegació. Mentrestant, el Almirante Cervera acomboiant al Puchol continuaria amb el pla previst i durant la matinada del dia 23, aquest últim efectuaria el fondeig de 56 mines a la zona de Cap de Creus entre una profunditat de 72 a 134 metres. Aquestes es van distribuir en tres línies, la primera d’aquestes orientada en direcció sud-est des del Cap de Creus, d’una milla de longitud i composta per unes 16 mines, separades entre elles uns 100-120 metres cadascuna. La segona línia estava orientada al nord-est i amb les mateixes característiques que l’anterior; mentre que la tercera línia tenia orientació sud-sud-oest, més gran que les altres dos i composta per 24 mines.
Els dos creuers rebels, tant el Baleares com el Almirante Cervera, van realitzar durant aquells dies diversos reconeixements per la costa republicana fins que el dia 26, el Baleares es va reunir amb el Lázaro, que havia sortit de Palma aquell mateix dia, dirigint-se els dos vaixells a les proximitats del Cap de Begur. Aquella mateixa matinada es realitzaria el segon minat de les costes catalanes en condicions òptimes. En total es fondejarien 62 mines de mesura gran, graduades perquè quedessin a 3,5 metres de la superfície en tres línies orientades al nord-est, sud-est i sud a partir del Cap Negre[3]. La primera d’elles, situada a uns 1.500 metres de la costa i amb orientació nord-est estava composta per una línia d’una milla de longitud amb 16 mines separades cadascuna entre elles uns 130 metres. La segona línia minada també amb una extensió d’una milla i composta per 16 mines igual que l’anterior, tot i que amb una separació entre mina i mina de 120 metres estava orientada cap al sud-est. La tercera i última línia comptava amb una extensió de 1’85 milles i estava composta per un total de 31 mines separades entre elles per 120 metres. Aquesta línia seria l’ultima realitzada pel Lázaro i estava orientada en direcció sud. En general, en els dos minats efectuats, tant el de Cap de Creus com el de Cap de Begur, van resultar satisfactoris ja que les mines van caure en els llocs previstos i a distàncies de la costa no superiors a les 3 milles.
Antonio Lázaro
Una vegada finalitzada la missió de minat pel Lázaro i aprofitant que encara es trobaven a la zona els dos creuers rebels i el Vicente Puchol, l’alt comandament naval franquista, sabedor de l’arribada a Barcelona del transatlàntic Marqués de Comillas procedent del port rus de Odessa al Mar Negre, va decidir que els quatre vaixells, juntament amb els creuers auxiliars Rey Jaime I i Mallorca i amb col·laboració amb l’aviació amb base a Mallorca actuessin units per intentar la captura d’aquest transatlàntic. El Marqués de Comillas seria apressat pel creuer Almirante Cervera el mateix dia 26 a les 23:00 hores a unes 15 milles del Cap de Sant Sebastià, conduit posteriorment a Palma pels minadors, on arribaria el dia següent i descarregaria 2.500 bales de cotó.
Operació de minatge de la zona de Cap Begur
En quant als vaixells que serien víctimes d’aquest camp minat, el primer de tots seria el vaixell anglès Llandovery Castle poques hores després que el Lázaro finalitzés la seva tasca de minat al cap de Begur. El fet va succeir a primera hora de la tarda a unes deu milles del Cap de Creus, provocat per una de les mines que havia fondejat el passat dia 23 el Vicente Puchol. Tot i que no va comportar l’enfonsament del vaixell anglès si que va fer que cap a les 18:00 hores, el vaixell es veiés obligat a entrar al port francès de Port-Vendrés, on a sobre quedaria encallat en un banc de sorra a 150 metres del port. El vaixell transportava uns 300 passatgers procedents d’Anglaterra amb destinació Marsella via Gibraltar, i tot i el xoc amb la mina, no hauria de lamentar cap víctima, tot i que l’impacte amb la mina si el va produir diverses avaries. Segons els enginyers i els bussos que van fer una comprovació a fons dels danys causats, el casc del vaixell presentava una bretxa de cinc metres d’alt i cinc metres d’amplada, a l’alçada de la línia de flotació, produïda per l’explosió de la mina submarina. En quant als passatgers del Llandovery Castle, aquests van ser repartits entre els diferents hotels de la zona, on al dia següent continuarien el seu viatge cap a Marsella o Gènova, segons la destinació, però ja en altre medi de transport[4].
L’establiment de mines a les costes republicanes i el perill que això suposava pels vaixells que navegaven per les seves costes, tindria també altres conseqüències, en aquest cas econòmiques, ja que degut aquest primer incident i sobretot a conseqüència dels danys causats al vapor britànic Llandovery Castle, les asseguradores navilieres augmentarien considerablement les primes de segurs pels vaixells mercants, que fins aleshores era de 1/8 % durant tres mesos, per 1’5 %.
Mina submarina
El següent incident però no es faria esperar i el diumenge 28 de febrer, minuts abans de les 06:00 hores es va poder escoltar a les proximitats del Cap de Begur i cap al sud-est de la Platja de Pals una explosió produïda a alta mar. Poc després, el guaita de vigilància de costa destacat al Cap de Begur captaria una trucada d’auxili emesa pel vapor mercant francès Marie Thèrese Le Borgne informant que es trobava en greu perill d’enfonsament per haver xocat amb una mina submarina a 6’2 milles de distància de la costa, latitud 41º 58’ nord, longitud 3º 22’ est[5]. El Marie Thèrese Le Borgne havia sortit de Sète (França) el dia 27 a les 19:20 hores amb destinació Orà (Algèria) amb unes 600 tones de mercaderies diversa comptant amb una dotació de 23 tripulants i navegava fora de les aigües territorials espanyoles. Alertades les autoritats republicanes, immediatament en auxili del vaixell en perill i per ordre del delegat marítim de Barcelona, sortirien diferents embarcacions de pesca de Palamós i Sant Feliu de Guíxols, que encapçalades pel pràctic del port de Palamós, es dirigirien ràpidament en auxili del vaixell francès. L’expedició de bous pesquers va poder divisar el Marie Thèrese Le Borgne marxant pels seus propis medis però amb la proa mig enfonsada i van poder acompanyar al vaixell fins al port de Palamós, on faria la seva entrada cap a les vuit del matí. Immediatament a l’arribada del vaixell, el pràctic del port de Palamós va pujar a bord i per fer-se càrrec del vapor, aconseguint que aquest guanyés l’escullera del port, en la que moments després, quedaria amb la proa encastada. El xoc amb la mina submarina havia provocat que dos tripulants del vaixell francès resultessin ferits de caràcter lleu i van ser atesos per un metge que va acompanyar al cap de les forces del districte de Palamós, Enrique Justo, que es va personar a bord del vaixell i es va posar a les ordres del capità del navili per auxiliar-li en tot el que fos precís. A primeres hores del matí també es traslladaria a Palamós el delegat marítim de la província, Antonio Torres, junt amb el representant del Conseller de Defensa, Azuaga, que es traslladarien al vaixell només arribar al port de Palamós, per informar-se detalladament del sinistre i interessar-se per l’estat dels ferits els quals no revestien cap gravetat. Aquests experts entregarien el primer dia de març el seu dictamen, on traurien la conclusió que el vaixell havia sofert una explosió d’una mina marina a la proa del vapor a la bodega número 1 causant grans desperfectes a tota la part de la proa, amb l’aigua envaint les bodegues de proa i diferents mercaderies van quedar repartides pel mar.
El vaixell va ser atacat vàries vegades per l’aviació franquista, fet que va provocar el seu enfonsament al mateix port de Palamós. Durant mesos, els vaixell va quedar a una profunditat de 12 metres a la popa i 7 metres a la proa amb una inclinació de 24º a babord, trobant-se en males condicions i enfonsat en la seva totalitat. Les tasques de recuperació durarien uns dos mesos i el 5 d’agost, el Marie Thèrese Le Borgne podria sortir del port de Palamós i navegar cap a al port francès de Port-Vendrés, on li serien realitzades les principals reparacions.
Maria Thèrese Le Borgne
Pocs dies després del fet ocorregut amb el Marie Therèse Le Borgne, un altre vaixell tornaria a xocar amb una altre mina, tot i que aquesta vegada amb un altre desenllaç molt més tràgic. L’accident va ocórrer el dia 5 de març a les 10:05 hores entre el Cap de Begur i Aiguafreda i a una milla de la costa, tot i que a Barcelona no es tindria constància de la notícia fins la tarda del mateix dia. El vaixell en qüestió, sense identificar en un primer moment fins que després es podria realitzar l’anomenada identificació, es tractava del petrolier grec Loukia[6], que toparia amb una mina de les fondejades pocs dies abans pels minadors nacionals, provocant aquesta una forta explosió que seria escoltada en diversos pobles de les rodalies. Als pocs minuts el vaixell s’incendiaria degut sobretot a que el vaixell anava carregat de benzina, on quedaria envoltat en flames en pocs minuts i amb una densa fumarada. El petrolier grec, matriculat a Sira (Grècia) feia la travessia Constança (Romania) Barcelona i al port romanès havia carregat unes 3.200 tones de benzina, realitzant en el seu viatge una petita escala en el port francès de Port-Vendrés abans d’entrar en aigües republicanes. Tot seria molt ràpid i els tripulants del vaixell, 24 en total, no tindrien temps de llençar cap senyal de socors i el vaixell s’enfonsaria molt ràpidament[7].
Però els èxits aconseguits pels rebels en referència a l’enfonsament de vaixells a través de les mines submarines, no tindrien més èxit amb les mines submarines fondejades a aigües catalanes fins la segona setmana d’abril, quan el dia 14 sobre 05:30 hores, el petrolier Campeche xocaria amb una de les mines fondejades al Cap de Begur, concretament a l’alçada de l’Estartit, obligant-lo a entrar a Barcelona amb una bretxa important i amb la pèrdua de 2.000 tones de combustible. A banda d’aquest últim incident, aquestos es van anant reduir molt sobretot degut a que els vaixells que navegaren per aquesta zona serien ràpidament informats de l’existència d’aquests camps minats, intentant evitar aquesta zona en la seva navegació.
Creuer Almirante Cervera
D’una altra banda, els vaixells rebels intentarien un nou minat de la costa catalana, en aquest cas al sud el 28 de juny de 1937. L’operació començaria a primeres hores de la matinada quan el Antonio Lázaro i escortat pel creuer Baleares, es situaria davant el Cap Tortosa on a les seves proximitats havia d’intentar sembrar un total de 30 mines en dos línies amb orientació nord-oest i sud-est tot i que quan el minador s’aproparia a la costa per iniciar l’operació, aquest s’hauria de retirar per falta de visibilitat, ajornant l’operació unes hores esperant una millora de les condicions. Aquesta ho faria passades unes hores però massa tard per repetir l’intent i des del Baleares s’ordenaria la suspensió de la operació, cancel·lant d’aquesta manera el minat, tornant els dos vaixells a Palma.
La qüestió de les mines tornaria a ser notícia a principis de desembre de 1937 quan el Govern britànic contestaria al Govern de Burgos sobre la guerra de mines, després que aquest declarés el bloqueig de la costa mediterrània republicana. La Vanguardia reflectiria a les seves planes la resposta del govern britànic, en el que afirmava que l’octava Convenció de La Haia prohibia el llançament de mines al llarg de les costes enemigues quan l’únic objectiu d’aquesta acció era interceptar la navegació comercial i que tota acció contrària aquesta Convenció, constituïa una infracció del Dret internacional, inclús en el cas de que hagués estat reconegut el dret de bel·ligerància a les dos parts enemigues d’Espanya[8]. Tot i així, després d’aquest darrer intent del juny de 1937, la Marina franquista no tornaria a intentar de nou cap altre operació de minat a la costa catalana però si que ho faria la Marina Republicana, que minaria les aigües del Cap de Sant Sebastià, la Badia de Roses i el port de Tarragona. Per altre banda, cap a finals de la guerra i una vegada finalitzada la campanya de Catalunya, el camp minat per la Marina franquista dos anys abans encara enfonsaria un altre vaixell. Aquest seria el vapor grec Loulis[9] que el 25 de febrer xocaria amb una mina quan anava de Port-Vendrés a Gandia, enfonsant-se davant del Cap de Creus, comptabilitzant-se així una altre pèrdua més degut a la guerra de mines submarines.
[1] MANRIQUE GARCÍA, José María i Lucas MOLINA FRANCO, Las armas de la Guerra Civil Española. Pàg.370.
[2] MORENO DE ALBORÁN Y REYNA, Fernando i Salvador, La guerra silenciosa y silenciada. Historia de la campaña naval durante la guerra de 1936 a 1939. Pàg. 1.568.
[3]Existeix els mapes del fondeig de mines en aquesta zona a la BPR-UB. FP Infiesta. Caixa 1.
[4]La Vanguardia, 27 de febrer de 1937.
[5]Solidaridad Obrera, 5 de març de 1937.
[6]Vaixell de 2.143 tones, construït el 1910 de nacionalitat grega.
[7]Solidaridad Obrera, 6 de març de 1937.
[8]La Vanguardia, 9 de desembre de 1937.
[9]Vaixell de 330 tones, construït el 1918 i de nacionalitat grega.
