15 març L’operació sobre les Balears I: Organització de l’Operació i la presa d’Eivissa i Formentera
Entre l’agost i setembre de 1936 els republicans van intentar recuperar per a la causa governamental les illes de Mallorca i Eivissa, on si hi havia triomfat la revolta militar, amb l’objectiu de consolidar la posició republicana a la Mediterrània a través d’una operació militar basada en una sèrie de desembarcaments a les dues illes[1]. Per això es va formar una gran expedició que comptava amb el suport de l’illa de Menorca, que s’havia declarat fidel al Govern i sobretot a la pròpia Flota Republicana, que durant aquells primers dies de conflicte comptava amb la supremacia total de la Mediterrània gràcies al seu gran nombre d’unitats navals, que l’estava portant a realitzar un efectiu bloqueig a l’Estret de Gibraltar, impedint d’aquesta manera que cap unitat naval del bàndol revoltat pogués navegar per la Mediterrània. La operacions sobre les Balears, molt poc valorades al principi, van tenir una gran importància de cara a la posterior marxa de la guerra, sobretot d’una manera més cruenta per a Catalunya i d’especial importància per a la defensa de la costa catalana. De fet, la conquesta de les Balears per a la causa republicana suposava realitzar un desembarcament a gran escala, una operació sempre difícil però que en vista de la seva facilitat amb que aquesta va ser realitzada, resultaria ser contraproduent, ja que posteriorment i amb els primers atacs a la costa catalana por part dels vaixells de guerra del bàndol revoltat, va començar la fortificació de litoral català davant la indefensió en què les diverses poblacions costaneres es consideraven davant un possible desembarcament de tropes franquistes.
Pel que fa al tema de l’autoria de la idea de la operacions de desembarcament i conquesta de les Balears, era i encara és un misteri, sobretot si s’analitzen les forces involucrades en l’operació, ja que tant el Govern central republicà, així com la Generalitat de Catalunya, el Comitè de Milícies Antifeixistes de Barcelona, alguns grups i organismes constituïts a València, la gran majoria dels partits polítics i sindicals, i diversos militars i polítics a títol personal, van tenir responsabilitat en l’anomenada operació. Però a més cal afegir que un cop fracassat l’operació, molts d’aquests organismes van voler desentendre’s de la seva responsabilitat, fent molt més difícil esbrinar l’autor de la idea de l’operació. Segons una ordre apareguda a la Gaceta de Madrid el 7 d’Agost de 1936, les illes Balears havien de passar a dependre orgànica i territorialment de la III Divisió Orgànica, que corresponia a la demarcació de València, ciutat on s’organitzà una primera força composta por Guàrdies Civils i comandada pel capità Uribarri, fet que demostrava que el Govern espanyol podia estar darrere d’aquesta operació[2].
En canvi, el capità Uribarri no tenia els mitjans disponibles per realitzar l’operació i sembla ser que va demanar ajuda a l’Aeronàutica Naval de Barcelona, situada al moll del Contradic del port barceloní i comandada pel capità Alberto Bayo, després que els caps de la base fossin capturats per ser partidaris de la revolta, desvetllant d’aquesta manera el rumor sobre els seus plans sobre l’operació de les Balears. Bayo es mostrà força interessat per aquesta nova operació i així la va presentar al seu antic cap a l’Àfrica, el tinent coronel Felipe Díaz Sandino, que havia estat nomenat no feia molt de temps conseller de Defensa de la Generalitat de Catalunya, i més tard al Conseller de Governació Josep Maria España. Tots dos consellers de la Generalitat van acabar veient amb bons ulls la idea, ja que es tractava d’alliberar un territori estretament vinculat amb Catalunya pels seus llaços històrics i culturals, i tots dos van ser els encarregats de convèncer el president de la Generalitat Lluís Companys de la realització de l’operació. Companys va donar el seu suport a l’operació des del primer moment i Bayo a més de tenir al seu favor a les autoritats catalanes, també va aconseguir més suport que Uribarri, ja que fins i tot va poder comptar amb el suport del Sindicat de Transports Marítims de la CNT i dels homes del PSUC, amb els quals va acabar celebrant una reunió a la seu del Passeig de Gràcia de Barcelona.
El capità Alberto Bayo
En caràcter militar, l’operació havia de ser ràpida i realitzada només en un parell de dies, comptant amb l’avantatge que no calia distreure moltes forces ni mitjans per tenir èxit en l’operació. Sobre les forces que devien formar part en l’operació, aquestes estarien formades per forces que es trobaven inactives a Menorca; amb voluntaris i alguns mitjans que es trobaven a Catalunya, especialment amb l’Aviació Naval basada a Barcelona i a San Javier (Múrcia); algunes forces inactives de marineria de Cartagena i alguns vaixells de la Flota, que per aquestes dates tenia la superioritat total en el Mediterrani i en l’Estret de Gibraltar, i que comptava amb unitats de sobres per desprendre d’algunes durant diversos dies.
En canvi, el projecte no comptaria amb el suport de tots, com va ser el cas del general Luis Castelló Pantoja, Ministre de la Guerra, que es va oposar a l’operació per considerar improcedent i poc oportú a l’haver altres atencions més importants, encara que amb la seva dimissió i la seva substitució pel tinent coronel Hernández Sarabia l’operació veuria llum verda. D’una altra banda, el tinent de navili Pedro Prado Mendizábal, cap de la Secció d’Operacions de l’Estat Major de l’Armada si va donar suport l’operació adjudicant alguns vaixells i tropes de marineria amb la condició que un cop finalitzada l’operació de les Balears, tots els homes, armes i mitjans que quedessin lliures fossin utilitzats en una propera operació que es planejava sobre la zona d’Algesires per recuperar l’Estret, però la realitat va ser diferent ja que el suport per a l’operació de les Balears seria mínima.
Tropes republicanes a Eivissa
L’expedició per a la presa de les Balears va ser iniciada per la columna valenciana d’Uribarri, disposada a recuperar les illes de Cabrera i d’Eivissa amb el suport posterior de Bayo i la seva columna, que reclamaria el comandament de l’expedició. Segons Bayo, Companys li va atorgar el comandament de l’expedició el dia 1 d’agost, encara que sembla ser que el president de la Generalitat no ho va fer fins al dia 10 de el mateix mes, un cop ocupades les illes de Cabrera i Eivissa, atorgant-se Bayo unes atribucions que realment no havia rebut de ningú. Els dos líders van comptar cadascun des dels primers dies d’agost, a més de amb les seves respectives forces, amb unitats de la Flota Republicana. D’aquesta manera el capità Bayo va tenir a la seva disposició al destructor Almirante Miranda ancorat a Barcelona; mentre que a València i donant suport a la columna d’Uribarri estava el destructor Almirante Antequera i el vaixell mercant Mar Cantábrico, vaixell on havia de viatjar la columna valenciana per recuperar les illes de Formentera i Eivissa.
Sobre l’operació d’intentar recuperar les Balears, la premsa governamental es va deixar portar per l’eufòria inicial i tant el diari Última Hora en la seva edició de el dia 3 d’agost com La Vanguardia del dia 5, van publicar en les seves pàgines tota mena de detalls sobre la operació.
De fet seria precisament aquest darrer dia l’assenyalat per Bayo per sortir amb la seva columna a bord del destructor Almirante Valdés. La columna va sortir cap a les 23:45 hores, posant direcció a València, on va arribar al matí següent i es va incorporar a la columna formada pel capità Uribarri per així junts, intentar la conquesta de les Balears. La columna valenciana d’Uribarri era una mica inferior a la catalana pel que fa al nombre de milicians, uns 400 homes, tot i que comptava amb els dos vaixells abans esmentats. Per la seva banda, Bayo, a més de comptar amb la seva columna transportada al destructor Almirante Valdés, també tenia el suport de 6 hidroavions Savoia S-62 sota el comandament de l’oficial auxiliar de l’Armada Antonio Molina Sánchez.
Les forces republicanes van abandonar el port de València durant la matinada de el dia 7 per posar rumb a l’illa de Formentera, el primer objectiu de l’operació. La petita illa estava defensada per poc més de 30 homes que es van rendir davant la superioritat republicana gràcies a la tasca realitzada per uns parlamentaris eivissencs, passant d’aquesta manera l’illa de manera pacífica a mans republicanes.
La notícia de la presa de Formentera va ser comunicada per Bayo sobre les 10:00 hores a les autoritats republicanes, anunciant que havien ocupat l’illa sense haver disparat un sol tret. En canvi la conquesta d’Eivissa va resultar diferent ja que l’illa comptava amb una lleugera guarnició. Per intentar recuperar-la es va utilitzar sense èxit la mateixa estratègia dels parlamentaris però davant la resistència trobada, Bayo va ordenar el bombardeig d’Eivissa per a les 17:00 hores. En canvi aquesta acció finalment seria cancel·lada a petició del comandant del destructor anglès Douglas (D-90) que es trobava a l’illa, aconseguint una treva d’un dia per permetre l’evacuació de la població estrangera que residia a l’illa.
A l’endemà a la matinada, tant els dos destructors com el vaixell Mar Cantábrico es van situar a la costa nord de l’illa on van dur a terme un desembarcament de tropes entre la cala de Sant Vicent i Santa Eulàlia del Riu amb l’objectiu de no trobar resistència, tot i la superioritat amb què comptaven les forces republicanes, que van ocupar l’illa en les hores següents sense dificultats.
Un cop presa la illa d’Eivissa va sorgir una altra vegada el problema del comandament i segons Uribarri, Bayo es va presentar com l’únic cap per dur a terme l’expedició, al·legant només que era el capità de major antiguitat, sense més credencials.
El punt culminant del desencontre entre tots dos va venir quan Bayo va marxar el dia 10 a Barcelona deixant al front de l’expedició al comandant Gil Cabrera, acció que va provocar que Uribarri abandonés l’illa a l’endemà a bord de la Mar Cantábrico i escortat pel destructor Almirante Antequera, informant dels successos ocorreguts en l’expedició a la seva arribada a València.
Combats a Eivissa
[1] Per ampliar més sobre aquest tema veure les obres de Josep MASSOT MUNTANER. El desembarcament de Bayo a Mallorca. Agost-Setembre 1936. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Monsterrat, 1987; i La Guerra Civil a Mallorca. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Monsterrat, 1976.
[2] Gaceta de Madrid, 7 d’agost de 1936.
