15 febr. L’actuació dels T-26 a la zona d’Aravaca-Pozuelo (Madrid) de finals de novembre de 1936
- Artícle basat del manuscrit original de José Luís Infiesta que es troba a l’Arxiu del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona
Al novembre de 1936, la resistència republicana davant de Madrid va obligar al general Franco a desistir de l’atac directe a la ciutat, una decisió que es va prendre en la coneguda com a Conferència de Leganés a la fi del mateix mes, en concret portada a terme el dia 23 de novembre de 1936. De fet, la situació en què quedaven les tropes rebels era molt perillosa, ja que d’una banda estaven obligades a mantenir el sortint de la Casa de Campo, que tenia en el seu extrem el sortint encara més agut de la Ciutat Universitària, amb risc de quedar copades si tenia èxit qualsevol contraatac republicà. Aquesta situació va obligar als rebels a llançar atacs una mica més allunyats de la capital, per així intentar aconseguir almenys la línia Pozuelo-Húmera, amb l’objectiu que quedés ampliada la base dels esmentats sortints.
T-26 capturat por tropes rebels
Per dur a terme aquesta operació va ser creada una Agrupació sota el comandament del tinent coronel García Escámez, que va iniciar l’atac el dia 29 de novembre; i va aconseguir una línia que passava pel sanatori de Bellas Vistas, les primeres casa de la Colònia de la Pau i els voltants del cementiri d’Aravaca. L’atac va quedar detingut en canvi per les reserves republicanes, entre les quals hi havia els carros de Semion Krivoshéin. Els rebels van llançar llavors a les dues companyies de carros negrillos alemanys (Panzer I), tripulats per espanyols que figuraven a la columna de Siro Alonso, que van patir un complet desastre. Des del punt de vista de l’ajuda soviètica, el més important d’aquesta acció va ser la superioritat que van demostrar els carros russos sobre els alemanys, tal com va quedar reflectit en els escrits dels combatents de l’època. Segons alguns relats, les actuacions dels blindats soviètics armats de canó que estaven al costat del cementiri de Pozuelo, van posar fora de combat a 25 tancs alemanys. “Aviat van intervenir els carros russos en important nombre que alguns observadors calculen, possiblement exagerant, en prop de 40“, segons escriu el tinent coronel Faldella, que en aquells dies era cap de la Missió Militar italiana a Espanya. Es tractava del primer enfrontament entre aquest tipus de carro mitjà de 11-12 tones amb un òptim canó de 45 mm, i el tipus de carro lleuger armat amb metralladores de fabricació alemanya del què disposaven els rebels.
Conjunt de T-26
Els carros rebels van cometre l’equivocació de presentar combat, renunciant a l’avantatge que consistia en la seva major velocitat i maniobrabilitat, patint pèrdues notables: prop d’un terç dels carros i el 50% de personal. Jesús Sales Larrazábal dóna xifres encara més elevades, assenyalant que van quedar avariats 36 carros dels 48 de plantilla, i resultant morts 28 dels seus tripulants i 118 ferits. Els morts van haver de ser tots espanyols, ja que no figura cap alemany a les molt completes llistes de baixes publicades per la Legió Còndor. Conscient de la inferioritat dels seus carros, els comandaments alemanys van retirar del front les restes d’aquesta unitat, van intentar modificar-los i rearmar-los amb canons, no tornant a utilitzar-los fins a les operacions sobre Bilbao de l’any següent.
Panzer I
L’èxit soviètic ha de ser atribuït a el comandant de la companyia de blindats, capità G. Skelezniov, que va morir dies després durant la Batalla del Jarama. Va emprar els seus blindats com a artilleria antitanc, amb gran mobilitat, amagats darrera de turons. No obstant això, part d’aquest èxit va poder atribuir-se també a les peces anticarro soviètiques, ja que va ser en aquesta acció on van entrar en foc els canons d’acompanyament Maklen de 37 mm Puschka Ob 1917, que s’empraven com a peces anticarro, i que tot i no ser massa modernes, van aconseguir notables èxits per la seva velocitat de tir (50 trets per minut), que aconseguien al realitzar la seva alimentació mitjançant carregadors de cinc cartutxos. Almenys un centenar d’aquestes peces van arribar en 1936 als fronts centrals i altres quaranta van ser desembarcades a Bilbao, segons es desprèn de les llistes de Sancho de Beurko en què equivocadament, els assigna un calibre de 27 mm, error que és corregit per Guerrica Echevarría en les seves memòries.
Canó 37 mm Maklen
Va ser aquesta l’última acció a Espanya de coronel Krivoshéin, que va ser substituït pel general Dimitrij Pavlov, tingut com un dels prometedors tècnics en carros de l’Exèrcit soviètic.
