01 maig Algunes claus del fracàs de la sublevació a Barcelona
La revolta militar que va ser preparada per a Catalunya, a diferència d’altres llocs d’Espanya, es va dur a terme amb uns plans tan absurds i poc meditats que indefectiblement havia de fracassar. El principal objectiu era Barcelona, i tot i que s’havia considerat la capital catalana com una ciutat difícil per a una revolta; va ser aquesta concebuda i executada de manera molt deficient. De fet, sembla que els autors pensaven més en un “pronunciament”, a l’estil dels esdevinguts en anys anteriors, que no en una veritable revolta.
El pla de la revolta a Barcelona.
En línies generals, el pla de la revolta a Barcelona consistia que de les casernes, situades gairebé totes elles a la perifèria de la ciutat, sortissin un seguit de columnes que havien d’arribar al centre. Allà és on es trobaven els edificis oficials, on tot seguit s’havia de proclamar l’estat de guerra i si era necessari, ocupar-los. En la concepció d’aquest pla va tenir una nefasta influència la consideració de com s’havien desenvolupat els fets a l’octubre de 1934, quan el president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys va proclamar la República Catalana dins de la República Federal Espanyola. En aquell temps, va ser suficient només que una bateria d’artilleria arribés a la Plaça de Sant Jaume perquè es rendissin els que es trobaven al Palau de la Generalitat. Dos anys després però, no van tenir en compte que la situació era completament diferent i precisament a l’inrevés. Ara el revoltat era l’exèrcit, que anava a tenir al davant a un Govern que disposava de les seves forces d’Ordre Públic (Guàrdia Civil i Guàrdies d’Assalt), que des de feia pocs dies depenien de la recentment creada Conselleria de Governació; així com alguns civils, millor o pitjor armats.
Davant d’aquesta tessitura, els rebels haurien d’haver estudiat quina era la situació des del punt de vista militar; així com la correlació entre les seves forces i les que anaven a oposar-se’les, que eren clarament superiors a les febles columnes que podien organitzar en les seves casernes. Arribada a aquesta conclusió, hauria estat lògic que canviessin els seus plans, formant una columna única però molt més forta -com posteriorment es va dir que volia el general Goded-, retirar-se de Barcelona cap a una altra ciutat, i fins i tot desistir d’una operació destinada al fracàs.
Un altre aspecte a tenir en compte i que va condicionar la seva derrota va ser que la direcció de la revolta va recaure sobre el general Goded que, encara que molt intel·ligent i preparat, no havia estat l’autor dels plans de la revolta. A més a més, es va incorporar a ella des de Palma de Mallorca on estava destinat; i passat ja el migdia. En aquests moments, les columnes revoltades feia ja moltes hores que eren al carrer, detingudes en una sèrie de punts de la ciutat, algunes fins i tot ja vençudes; pel que no tenia possibilitat de disposar de força alguna.
El general Goded
Resumint i simplificant, en la revolta de Barcelona es poden distingir quatre etapes: 1ª-Les columnes sortides de les casernes van ser detingudes o es van aturar en diversos llocs, sense aprofitar aquells primers moments per ocupar els objectius d’interès. A més a més, batudes per forces de Seguretat i d’Assalt i uns pocs civils, van acabar per tancar-se en alguns edificis.
2ª- Quan passat el migdia va arribar el general Goded, aquest no tenia ningú a qui manar i va quedar també assetjat a Capitania General.
3ª- Una columna de la Guàrdia Civil, lleial al Govern, reforçada amb alguns soldats d’intendència, va ascendir per Via Laietana i va anar vencent totes les resistències.
4ª- Quan la Generalitat va dominar en bona part la revolta, van aparèixer en major mesura els milicians, fins llavors desarmats i de molt minoritària participació en els combats. Aquests, proveïts de les armes abandonades pels vençuts o procedents del saqueig de les indefenses casernes, es van apoderar de la ciutat al diluir-se en elles les forces d’Ordre Públic.
Així doncs es va produir aquesta situació paradoxal: quan Goded va arribar a Barcelona es va trobar sense forces a les quals manar i va ser vençut; però a l’endemà, el vencedor Govern de la Generalitat es va trobar en idèntica situació, també sense ningú a qui manar.
